En l’activitat interactiva d’Edheads(www.edheads.org), es dona el cas de que volen probar dos estratègies que estan sent provades clinicament amb persones humanes per primera vegada. S’ha de determinar quin dels productes o tècniques té un millor resultat en els pacients. Les dues tècniques intenten solucionar els efectes causats per un atac de cor o altres malalties cardíques. Es va observar que després d’un atac de cor, en el que les cèl·lules cardíaques queden danyades, cosa que causa un mal funcionament del cor, apareixen algunes cèl·lules mare al voltant de l’òrgan. Tot i així, aquestes no es mantenen durant gaire temps en aquest lloc i, per tant, només reparen danys menors. S’ha plantejat si es podria augmentar el temps i la quantitat d’aquestes cèl·lules en el teixit de manera que poguessin fer millor la seva funció.
S’ha demostrat que sí que ajuden ja que:
·Augmenten la quantitat de venes que porten sang al teixit cardíac
·Es diferencien en cèl·lules del teixit cardíac, renovant-les.
·Ajuden a que no morin més cèl·lules danyades i ajuden a la seva recuperació
·PRIMER SISTEMA:
Consisteix a extreure cèl·lules mare del moll de l’os del pacient i injectar-les al cor. La funció que fan allà és exactament la mateixa que feien les cèl·lules mare que havien descobert anteriorment, però al estar en major número, la reparació és major.
L’extració del moll de l’os del pacient es fa mitjançant un procès anomenat bone marrow aspiration. Que consisteix a utilitzar una agulla per extreure moll de l’os líquid de una part de la pelvis. Aquesta mostra després s’envia al laboratori per tal de netejar-la i centrifugar-la i poder separar les cèl·lules mare que són la part que necessitem. Injectem aquestes cèl·lules al pacient mitjançant un procès de caterització. S’entra el càteter per l’artèria femoral dreta, es fa pujar per l’aorta, fent-lo passar després per la valvula aortica del cor i al ventricle esquerre. Durant aquest procès s’ha de tenir molta cura, perquè si perforessim la paret arterial, el pacient moriria a causa d’hemorragies internes. Per tant, s’ha d’injectar les cèl·lules mare justament en la zona límit entre el teixit mort i el teixit sà, que es diferencien pel color, blanc i vermell.
·SEGON SISTEMA
Aquest sistema es basa en aprofitar el propis mecanismes del cos de reparació, amb la única diferència que s’intenta accelerar aquest procés i el seu resultat.
El cos per sí mateix quan pateix un infart de miocardi, un tall etc envia una senyal anomenada SDF1. Aquesta senyal provoca que algunes cèl·lules mare adultes es desplacin cap a la zona afectada i la reparin ( vascularització del teixit, prevenció de la mort cel·lular, diferenciació) per tant, la teoria d’aquesta tècnica diu que si augmentem el SDF1 en la zona del teixit cardíac i el fem durar més temps el teixit es repararà per si sol amb un èxit superior.
Tot i això, es figuren una sèrie de problemes amb aquest sistema:
-En primer lloc, el cos només produeix SDF1 durant uns dies just després de l’infart.
- En segon lloc, el SDF1 només durarà una estona si l’injectem directament al cor.
Per tant, necessitem un mètode que incrementi la producció normal de SDF1; el mètode que s’utilitza és la injecció de plàsmits que continguin la informació de producció de SDF1.
Aquest procès es fa mitjançant uns catèters que s’introdueixen per la artèria aorta desdel fèmur fins anar a parar a les auricules . Aquest sistema té el risc que si es perfora la paret de l’arteria el pacient pot morir per una hemorràgia interna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario